La precariedad laboral en los museos y centros de cultura de Barcelona

Ya son muchos los estudiantes que han sufrido en su piel los abusos de empresas subcontratadas por museos, que se suelen llamar así mismas “de servicios culturales” y que ocultan bajo esta denominación auténticas ETT´s. De este modo, no sólo pagan un régimen distinto sino que además son más susceptibles de recibir subvenciones e incluso premios. Un de las más celebres empresas-basura de este sector es Ciut´art (antes conocida como Ciutatart, pero tuvieron que cambiar el nombre por malos rollos legales). Esta empresa ganó el premio “A la empresa que activa Barcelona”: Hasta un hipopótamo con paperas tiene menos cara que quien les dio este premio.

¿Quién fue? Pues el Ayuntamiento de Barcelona. No es de extrañar puesto que el cabecilla de Ciut´art es Fernando Grasa, declarado simpatizante del Partido Español (socialista obrero=manda huevos), probablemente con carnet y seguramente con contactos en la “nomenklatura”.

Los siguientes artículos de opinión explican bien las “lindezas” que esta y otras empresas están realizando para contribuir al ya maltrecho panorama laboral juvenil. Por parte de Desearte, solo nos queda reclamar la unión de los afectados por estas empresas, la solidaridad de aquellos que alguna vez hayáis asistido a un museo y a los responsables de estas empresas, una cita del Perich: “Puedes meterte con un viejo: Sabes lo que es. Pero no te metas con un joven, no sabes lo que puede llegar a ser”.

NO A L´ESCLAVATGE LABORAL ALS MUSEUS

Juan Manuel Holgado

Ja fa uns quants anys que les polítiques culturals dels diferents museus i centres de cultura de Catalunya s’han anat decantant per la privatització dels serveis de gestió cultural. Aquest fet ha potenciat el naixement d’una sèrie d’empreses subcontractades per les institucions públiques i les fundacions i museus privats que ofereixen “serveis culturals”.

Aquest tipus d’empreses retribueixen el seu personal amb uns salaris de misèria que no garanteixen ni la seva independència econòmica ni la seva dignitat, alhora que s’aprofiten dels elevats coneixements culturals dels seus treballadors, ja que funcionen com a veritables ETT’s.

Aquestes empreses (Ciut’art, Lúdic3, Icono, Fragments, Magma…) ofereixen serveis culturals en diversos museus i centres culturals de Barcelona (MACBA, Museu d’Història de la Ciutat, Museu Tèxtil, La Pedrera, Fundació Miró, Museu Frederic Marés, Fundació Antoni Tàpies, CCCB, Museu d’Arts Decoratives, Palau de la Virreina i Museu Abelló de Mollet del Vallès). Els  treballadors de Ciut’art exercim d’informadors  i vigilants de sala; realitzem visites guiades al públic general en català, castellà, anglès, francès, italià i alemany; gabinets educatius a escoles i visites guiades a associacions ciutadanes.

Les condicions que aquestes empreses imposen als seus treballadors són molt precàries. Som estudiants i llicenciats en Història, Història de l’Art o Belles Arts, i molts de nosaltres parlem diversos idiomes, i malgrat això, els nostres coneixements són retribuïts amb 625 ptes/hora, ja que l’empresa subcontratada es queda un tan per cert molt elevat del salari real que els museus i centres culturals paguen pels nostres serveis (el nostre sou és de 50.000 – 69.000 ptes/mes en funció de la dedicació). Tot això juntament amb uns contractes en frau de llei (en casos guanyats legalment contra Ciut’art) i uns “finiquitos” molt dubtosos. En el cas dels treballadors de Ciut’art a La Pedrera, tot això ens va empènyer a l’intent de creació d’un conveni col·lectiu que regularitzés la nostra situació. La resposta del Sr. Fernando Grasa i Abad, director de Ciut’art, fou l’acomiadament improcedent de 18 treballadors de La Pedrera, 11 de la Fundació Miró i 1 del Museu Abelló, exercint la repressió sindical i impedint que els seus treballadors gaudeixin dels drets que són contemplats a l’Estatut de Treballadors.

Evidentment, els acomiadats van iniciar tota una sèrie d’accions per reclamar els nostres drets: manifestacions i pressions a les diferents institucions implicades i diverses denúncies. En el cas de les denúncies, totes han estat guanyades en el sentit que, Ciut’art, sempre, en tots els casos, ha hagut de reconèixer el seu error, l’acomiadament improcedent, i ha hagut d’indemnitzar els treballadors. Això simplement demostra una cosa que ja sabíem: que tenim raó.

Justament ara s’està iniciant un procés molt similar a l’empresa Lùdic3, que treballa al Museu d’Història de la Ciutat i on els treballadors, a més de patir les mateixes condicions que els de Ciut’art, han de fer tasques de manteniment no contemplades en els contractes, cosa que és intolerable.

El nostre objectiu, i creiem que el de tots els estudiants d’humanitats, és asegurar-nos uns llocs de treball dignes i en condicions, on es respectin els drets de les persones i la seva validesa al lloc de treball.

COLECTIU CTRL+i

Vivimos en una ciudad donde el panorama artístico y cultural es considerado cada vez más una de las partes más importantes del sector terciario. Teniendo en cuenta el contexto barcelonés y los acontecimientos que este año se pretenden llevar a cabo, creemos necesario dar a conocer sobre que estructuras se construye la cultura institucional y sobre que bases se está creando una Barcelona que no es más que una postal sin texto.

Es sorprendente como grandes instituciones culturales con tanto prestigio, como el Macba, el CCCB, la Fundación Miró, el Guggenheim, el Ivam,… delegan sus tareas de visitas guiadas, información y atención al público a empresas intermediarias que muy lejanament reproducirán los discursos que desde las actividades y las exposiciones el museo intenta trasmitir al público.

El colectivo ctrl+i (1) surge de la experiencia común de muchas estudiantes de haber trabajado para una misma empresa de gestión cultural, llamada ciut’art. Las precarias condiciones laborales que ofrece esta empresa, que monopoliza a nivel local la mayoría de los museos de Barcelona, nos han unido más que las tareas comunes y nuestra función dentro cualquiera de los centros donde hemos trabajado.
Estructuras como la de esta empresa se extienden cada vez más dentro del sector cultural de todo el estado español, llegando a un punto en el que el capital se genera no a partir de nuestra fuerza física o capacidad de producción, de objetos, sino a partir de “nuestras cualidades comunicativas e informativas, nuestros saberes, nuestra disposición al aprendizaje y nuestra facultad de lenguaje”(2).

La mayoría de las trabajadoras (3) venimos del campo de las Humanidades y de las Ciencias Sociales: licenciadas en Historia, Historia del arte, Bellas artes, Filología,… Cuando acabamos nuestros estudios intentamos encontrar trabajo en el campo en el que hemos invertido los años de Universidad.
Uno de los factores que propicia nuestra precariedad es la falaz información y formación laboral que recibimos en nuestras facultades: aterrizamos en el mercado laboral sin saber cuales son nuestros derechos, cuales nuestros recursos para defendernos y cuales nuestras capacidades de resistencia hacia una precarización agresiva y progresiva de nuestra vida.
Intentamos, recuperar el control de la información, sin vernos obligadas a hacer visitas guiadas contradictorias con nuestra situación dentro de la empresa y dentro del museo, a defender exposiciones que se desmontan únicamente intuyendo las estructuras que se fomentan internamente…
También queremos recoger experiencias personales de precariedad en el sector de la cultura para poder informar de lo que siempre queda invisible en las exposiciones y no dejar que la información sea siempre parcial, “La información quiere ser libre!”

(1)ctrl+i, este es el nombre que utilizamos para firmar la primera carta que escribimos en común, denunciando esta situación. Se escogió este nombre porqué incluye la palabra control, però abreviada como en un teclado de ordenador. También aparece nuestra preciada “i” la cual lucimos durante nuestra estancia en la empresa, y por ello nos la apropimos para aprovecharla de verdad. Juntas, ctrl+i forman el ‘comando’ que en algunos programas informáticos de manipulación de imagenes y diseño, se usa como ’short cut’ para la inversión de la imagen o para recibir información en plataforma mac. Pensamos que esta es también nuestra tarea, invertir la información que hemos dado hasta ahora en los Museos y centros Culturales.
(2)”Política de la inteligencia colectiva” Amador Fernández Savater, citando a Paolo Virno. (Aparecida en Babelia, el día 13 de Dicembre del 2003).
(3)Hemos decidido hacer uso del femenino genérico dada la situación del sector: un 85% de las trabajadoras en el ámbito de la gestión cultural son mujeres; el género es importante para el capital.

18 de maig. Dia Internacional (de la precarietat) als MuseusQuè significa aquest dia?
El Dia Internacional dels Museus, el 18 de maig, és una celebració que té lloc anualment sota una divisa:
“Els museus són un important mitjà d’intercanvi cultural, d’enriquiment de les cultures i de desenvolupament de la comprensió mútua, de la cooperació i de la pau entre els pobles”.

L’ICOM ha proposat, per a la celebració del Dia Internacional dels Museus de l’any 2004, un tema sobre el qual meditar i treballar:
“Museus i patrimoni immaterial”.
http://cultura.gencat.net/museus/dia.htm

Aquest any, l’ICOM suggereix com a punt central de la producció cultural totes aquelles activitats immaterials, que fonamenten la cultura escapant-se de les formes clàssiques del mercat de l’art. El teatre, la dansa, el joc; les conferències, seminaris i debats; les visites guiades i tallers, són centrals en l’element comunicatiu del discurs cultural, però no s’escapen de noves formes d’explotació: inestabilitat laboral, incertesa, baixa remuneració, contractació temporal, flexibilitat d’horaris,… explotació dels sabers, coneixements, de les habilitats comunicatives i informatives, són característiques de la precarietat en la que vivim una gran majoria dels treballadors i treballadores culturals.

El que en cap moment es planteja, no des de l’ICOM ni des de cap altre centre cultural, és quines són les condicions sota les que aquests treballadors i treballadores desenvolupen el seu treball immaterial. A la majoria dels centres culturals de Barcelona les guies i informadores estan subcontractades per una empresa intermediària, anomenada Ciut’art, que es quedarà un percentatge molt elevat del seu sou. Aquesta institució cultural que, des dels seus discursos “oberts”, “dialogants”, seguint una “política d’esquerres” i potenciant l’enriquiment i desenvolupament de la cultura, és la que genera precarietat en la seva realitat social a partir dels seus models de contractació neoliberals. Contradictori?

Ctrl+i
som les precàries que donem la cara als museus, subcontractades per empreses externes o ETTs, gestores de la nostra vida, gestores de la nostra informació.
Invertim aquesta situació, invertim el control de la informació!

ctrl_info@yahoo.es

ctrl+i és un projecte amb el suport de f30kms.org